L’ensenyament-aprenentatge amb tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) representa una evolució de l’educació a distància cap a l’educació en línia. Les teories clàssiques de l’aprenentatge, com el conductisme, el cognitivisme, el constructivisme i l’interaccionisme simbòlic, continuen sent útils per comprendre com es produeix l’aprenentatge humà, tot i haver sorgit abans de l’era digital. El seu estudi permet establir bases sòlides per planificar i acompanyar l’aprenentatge en entorns virtuals.
El conductisme, representat per Watson, Pavlov i Skinner, concep l’aprenentatge com l’associació entre estímul, resposta i reforç, on el comportament pot ser observat, mesurat i controlat. En l’àmbit educatiu, especialment durant les dècades de 1970 i 1980, les TIC s’utilitzaven per a exercicis repetitius i pràctiques programades, amb una visió mecanicista del procés d’aprendre. Tot i les seves limitacions, aquest enfocament va aportar rigor i sistematització al disseny de materials educatius.
El cognitivisme va introduir l’estudi dels processos mentals interns com la memòria i la resolució de problemes. L’aprenentatge es considera un procés actiu d’adaptació i reflexió sobre els errors. Amb les TIC, va aparèixer l’ensenyament assistit per ordinador i, posteriorment, la formació en línia i els MOOCs, que promouen l’autonomia de l’alumnat.
El constructivisme entén l’aprenentatge com una construcció personal i social del coneixement. Piaget i Vygotsky van destacar la importància de l’activitat i la interacció en aquest procés. Amb Internet, van sorgir els campus virtuals i el blended learning, que combinen formació presencial i en línia.
Finalment, l’interaccionisme simbòlic, amb autors com Mead i Ibañez, posa l’èmfasi en la construcció de significats i identitats a través de la interacció. Les xarxes socials i la web 2.0 en són una expressió clara, ja que faciliten la participació i l’aprenentatge col·laboratiu, sempre que hi hagi un guiatge docent adequat que en doni sentit educatiu.